Tesi sobre el socialfeixisme

A ningú se li escapa que l'escorament cap a la dreta del panorama polític a l'Estat espanyol s'ha vist correspost en el moviment comunista amb la difusió febril d'un socialxovinisme sense complexos. Però pocs s'atreveixen a extreure les últimes conseqüències d'un problema que s'ha plantejat ja nombroses vegades en la història de la nostra classe. El lector de Línia Proletària sabrà que, en els últims anys, la Línia de Reconstitució (LR) ha trobat útil la categoria de socialfeixisme per explicitar el fil blanc que porta de l'oportunisme (i de l'oportunisme obrer en particular, però no únicament) al desenvolupament d'un moviment feixista de masses. Avui, l'oportunisme sense complexos fantasieja amb concertines, amb seduir a les forces armades, amb la pàtria obrera i amb donar candela en nom del comunisme als que —com nosaltres— ofenen la bandera nacional (rojigualda o tricolor, que el mateix és a hores d'ara). Ja els seus avis alemanys es van enfundar en la casaca de l'hússar prussià per manar als proletaris a matar-se en nom de la pàtria, i, quan es va aixecar Espàrtac, van fer l'ídem per manar als patriotes a matar-lo en nom del socialisme. Els seus pares, els Khrusxov, els Bréjnev i companyia, també van repartir socialisme a Hongria, a Txecoslovàquia, a l'Afganistan (de la mateixa manera que els fills legítims d'aquests, l'ultraconservador Putin i la ultraconservadora Rússia, reparteixen descomunització a Ucraïna). I tots van rebre, llavors, el mateix qualificatiu per part del comunisme revolucionari: socialfeixistes.

No per casualitat, aquest terme se situa amb força en primer pla en el context de dos dels tres grans viratges que ha conegut el moviment obrer contemporani: el sorgiment històric del Partit Comunista a l'inici del Cicle d'Octubre (1917-1989) i la restauració del capitalisme a l'URSS a la dècada de 1950, la seva transformació en “socialimperialista cap enfora i socialfeixista cap endins”, a dir de Mao (sent el tercer gran gir la simbòlica caiguda del Mur, a finals dels 80). En aquestes conjuntures, però, el concepte de socialfeixisme va tenir una projecció principalment política, quedant sovint en l'aire l'entroncament d'aquesta categoria en el cos doctrinal marxista-leninista. I mentre de paraula ningú qüestiona la centralitat que la dictadura del proletariat o el Partit Comunista tenen en aquest corrent del pensament revolucionari, la noció de socialfeixisme sí que ha estat i és més problemàtica entre els que es diuen marxistes-leninistes. També entre els enemics declarats del proletariat, l'actitud dels quals cap al tema sol alternar entre la confusió i la neciesa. Molt abans del seu suïcidi polític, Pablo Iglesias el jove impugnava la Komintern dels bojos anys vint, amb la seva doctrina de classe contra classe més el seu ús del qualificatiu socialfeixista contra la socialdemocràcia, i enaltia l'assenyada Komintern del Front Popular, raonable i oberta en matèria de tàctica política. El consell prudent mata més que l'espasa. Els revolucionaris haurien de guardar-se de contraposar infantilment dos capítols de la història de la nostra classe. També de rebutjar i adoptar conceptes en funció de l'estret marge del càlcul polític, que és el baròmetre dels judicis d'Iglesias sobre la Internacional Comunista (encara que el caràcter ideològic-burgès d'aquesta mena de raonaments queda clar en considerar que la línia del Front Popular no va ser precisament reeixida ni tan sols des del punt de vista de l'èxit polític immediat, com va quedar clar en la seva experiència per aquestes terres). Sigui com sigui, la idea de socialfeixisme ocupa un lloc estrany a ulls de la majoria que, amigable o desfavorablement, parlen sobre el marxisme. S'associa intuïtivament amb el xovinisme i el nacionalisme rojipardo, amb el col·laboracionisme de classe, amb els lloctinents obrers de la burgesia imperialista i també amb la cega intransigència comunista cap als socialdemòcrates (segons sembla, aquests no van exterminar suficients proletaris d'avantguarda per justificar que la Komintern els considerés enemics de classe). Atès que la intuïció es compon d'una mescla de criteris empírics, polítics, sentimentals i d'una altra índole, no pot substituir la delimitació teòrica i científica precisa, que és el que atorga carta de naturalesa universal a una idea determinada.

El pla d'anàlisi que millor ens situa per abordar aquesta tasca és el de la història. Tancat el Cicle de revolucions proletàries del segle XX, els comunistes ens trobem en la posició propícia per dilucidar els pressupostos, la lògica i el sentit d'aquell concepte, així com el lloc que ha d'ocupar en la teoria d'avantguarda que resumeix els requisits de la revolució en l'actualitat. Comencem per alguns resultats ja ben establerts en el treball que la LR ha estat realitzant en aquest sentit. El Partit Comunista es caracteritza per destacar el factor conscient com el determinant en la construcció del comunisme, disposant mitjans i eines en funció del fi últim de la societat sense classes —d'aquí ve que per a la seva (re)constitució sigui imprescindible la forja de quadres d'avantguarda educats en una concepció integral del món i en la lluita contra l'esquematisme i el determinisme en general, i l'economicisme en particular. La LR ha assenyalat aquesta qüestió, que substancia el leninisme, com la clau de volta de l'inici del nou Cicle de la Revolució Proletària Mundial (RPM), i això l'ha conduït a centrar-se, teòricament, en la qüestió de les limitacions històriques que han portat a la crisi d'aquest subjecte (Balanç del Cicle d'Octubre). Aquest aspecte, intern, és el principal. Però d'aquí podem tirar una derivada cap a l'aspecte extern, que no és un altre que el reflex en la burgesia del sorgiment del Partit Comunista, la transformació de la lluita de classe de la burgesia contra el proletariat comunista, la qual cosa també dona un nou contingut al vell oportunisme obrer —del qual Lenin ja digués que la seva forma superior és, precisament, el socialxovinisme. En aquest encreuament és on millor podrem comprendre el contingut profund del concepte de socialfeixisme i les seves implicacions.

El punt de vista de l'estratègia pot ser útil com a primera aproximació a aquest fenomen històric. L'estratègia ens obliga a considerar tots els aspectes del problema (base elemental de l'anàlisi de classe marxista) i, a més, emfatitza la seva relació amb la intenció final de l'actor en qüestió, del subjecte, amb l'ordre, la disposició i jerarquia d'aquests elements per conquistar el fi projectat (tàctica-Pla). I, encara que el marxisme ha definit l'oportunisme com la renúncia als objectius a llarg termini en benefici de l'èxit momentani (Engels), aquesta qualificació fa molt que va deixar de ser exacta en termes històrics (que no necessàriament polítics). És cert que el reduccionisme dogmàtic i antimarxista que restringeix la classe obrera a la seva dimensió de capital variable (economicisme, sindicalisme) tanca la possibilitat d'aquella perspectiva totalitzadora, alimentant-se políticament de la reproducció ad aeternum del moviment de resistència i abjurant, en les paraules o en els fets, de qualsevol objectiu final, com ja va deixar escrit l'oportunista honest Bernstein. Però quedar-se en això és, avui, insuficient.

La qualificació engelsiana s'enuncia en un moment en què el partit obrer és el partit de masses socialdemòcrata. En aquest context, l'oportunisme era i no podia ser més que l'absolutització dels mecanismes d'aquella primigènia configuració política del proletariat: el sindicat com a eix de l'organització obrera (sobre la qual es muntaven els partits socialdemòcrates nacionals) i la lluita per reformes i pels drets polítics com el motor de la constitució de la identitat obrera, de la seva consciència de si mateixa en oposició a la classe burgesa, tot això incrustat en el marc nacional corresponent. El líder tàctic, que maniobra sobre el moviment donat al carrer o al parlament, era el model de quadre propi del partit de masses. Precisament, el que distingirà a l'esquerra, a la socialdemocràcia revolucionària, serà el seu èmfasi en l'objectiu final de la classe obrera i en la seva dimensió necessàriament internacional i internacionalista, com establia aquell programa de la revolució que era el Manifest del Partit Comunista¹.

Però això fa fallida el 1914. Els partits socialdemòcrates signen la Unió Sagrada amb l'imperialisme i se sumen eufòrics a la dialèctica d'Estats i imperis. Posen la seva gegantesca màquina de sindicats, propaganda i institucions al servei de la causa nacional i sembren la discòrdia entre els obrers dels pobles d'Europa. Desencadenen el terror blanc sobre l'esquerra internacionalista, terrorisme amb el qual les masses socialdemòcrates organitzades transigeixen, quan no el secunden directament. L'en altre temps convivència en el si del moviment obrer es converteix en el seu contrari, en la repressió armada de l'ala internacionalista, duta a terme amb sinistra disciplina per l'ala oportunista en íntima col·laboració amb l'Estat major imperialista i la policia. Combinant com un murri la pastanaga de les reformes socials amb el bastó militar, l'oportunisme ha madurat fins a arribar a ser un autèntic estrateg de la contrarevolució, galó merescudament guanyat pels herois de l'SPD que es van sacrificar per proclamar la república alemanya, la jornada de 8 hores… i per organitzar la carnisseria a Berlín i Múnic, instruint als Freikorps i als Cascos d'Acer en com es fan aquestes coses i educant a les masses obreres en la defensa fanàtica del seu Estat imperialista.

Aquest nou model de quadre burgès, que es mou amb igual facilitat en els organismes de masses com en els departaments de l'Estat, és el correlat imperialista del dirigent revolucionari comunista, de l'estrateg leninista de la revolució², fenomen paral·lel a l'escissió del socialisme en dues ales, en dos partits. Per a la burgesia, encarar estratègicament la guerra de classes significa combinar, coordinar, distribuir i jerarquitzar tots els recursos disponibles, des de la intel·ligència, el desenvolupament militar i les tàctiques de contrainsurgència fins a les reformes polítiques i socials, la inversió en l'educació de les masses (en els tòtems ideològics burgesos) i el sacrifici dels interessos momentanis o particulars de tal o tal altra capa de la burgesia en pro del sentit d'Estat —tancament de files que s'expressa, naturalment, com a xovinisme. En certa manera, i igual que la primera experiència revolucionària madura del proletariat fa brollar el motlle polític per a tot el procés de revolució fins al comunisme (el Partit Comunista), la primera gran guerra anticomunista de la burgesia imperialista —mancomunadament amb la socialdemocràcia— aporta les claus polítiques d'aquesta reacció en tota la línia que és l'imperialisme.

Detinguem-nos breument en això. Com que la contradicció entre forces productives i apropiació privada comporta la tendència al comunisme però també la tendència a la reestructuració del capital, la supervivència de la burgesia com a classe depèn de detenir per tots els mitjans la descomposició del seu món, enfonsant la seva dominació en una major profunditat social, de masses —aprofundiment del qual les procel·loses condicions econòmiques són la subsumpció material de totes les esferes socials sota els cicles d'acumulació del capital, el repartiment del globus, de tot el globus, i la constitució del proletariat com a classe; això és, les mateixes condicions objectives que estan a la base del sorgiment del Partit Comunista³. La dinamització subjectiva d'aquestes condicions passa, com diem, per la formació de quadres burgesos capaços, en conjunt, de manejar-se amb destresa en tots els camps del saber i el fer, constituint l'equivalent burgès de l'intel·lectual col·lectiu proletari, que proporciona operativitat a l'Estat imperialista i permet combinar, de manera sistemàtica i amb gran sinergia, totes les formes i tàctiques de lluita contrarevolucionària o simplement contrainsurgent.

I aquesta qüestió és clau perquè la lliçó central de la revolució moderna, a dir de Lenin, és que “només quan les ‘capes baixes’ no volen i les ‘capes altes’ no poden sostindre’l al mode antic, només llavors pot triomfar la revolució”⁴. La crisi del mode de producció capitalista engendra revolució si i només si els proletaris no volen continuar vivint al mode antic, si disposen de la seva forma superior d’unió de classe⁵, del Partit Comunista, si han aconseguit articular el factor subjectiu de la revolució. D'una altra manera, la crisi del capital se salda amb la seva reestructuració, que històricament se substancia en l'avantdita penetració ideològica i política de l'imperialisme en la profunditat de la societat contemporània, societat de masses per definició i que es converteix, en la seva totalitat, en el teatre d'operacions estratègic de l'enemic de classe.

Des del punt de vista de la burgesia, aquest procés trastoca profundament els fonaments ideològics de la seva dominació. El pes creixent del moviment espontani i reformista de la classe obrera en el mateix procés d'acumulació del capital qüestiona la base individualista-liberal sobre la qual la burgesia havia fonamentat, en termes generals, la seva visió del món. El reconeixement del sindicat com a representant corporatiu de la classe obrera és, implícitament, el reconeixement que també l'apropiació del producte social és això, un assumpte social⁶. L'arna negra de l'imperialisme emergeix d'aquest capoll restaurada per la subversió reaccionària del programa comunista de socialització de la propietat, convenientment reglada i engrunada a base de quotes, i per descomptat no com a premissa d'aquest desenvolupament integral de l'individu que deia Marx, sinó com a garantia de l'ordre entre els diversos rams de la producció, d'una banda, i de totes les esferes socials, per l'altra⁷. L'Estat es converteix en un comitè de gestió dels assumptes de la burgesia en un grau que Engels no podia preveure quan va deixar escrita aquella afirmació. Si el seu aparell burocràtic era una ja amenaçadora pruïja en els plecs suats de la carn de la vella burgesia liberal, ara s'ha convertit en una crosta supurant que embolica tota la seva pell. L'Estat, en altre temps limitat a buidar els obstacles de la lliure acumulació capitalista i aparentment situat per sobre de la suma d'individus iguals que sempre va ser la societat civil per al credo liberal, va prenent un creixent caire d'organisme viu, en el qual cada element de la societat té el seu paper i funció corporativa: un autèntic sistema de baules que va des de la direcció executiu-administrativa de la cosa pública i el seu aparell militar fins als organismes més oberts i espontanis; des del nucli dur de l'Estat fins al sindicat, fins al partit, fins a la premsa, fins a l'associació de veïns, fins a l'acuseta del balcó i la policia sense placa.

Fins aquí ens hem circumscrit al vèrtex superior d'aquest sistema, l'intel·lectual col·lectiu burgès (que abasta l'aparell burocràtic i executiu estatal, el Parlament, els organismes d'intel·ligència i seguretat, els lobbies, l'acadèmia, etc.), i les corretges de transmissió que incrusten la seva direcció en el conjunt de la societat. Però “corretja de transmissió” no significa una altra cosa que la línia de masses contemplada des del punt de vista organitzatiu: del que es tracta és del contingut polític que encarna, i en el qual es desplega el joc polític burgès sense posar en qüestió el nervi dur, econòmic i executiu, del seu sistema de domini. Justament perquè l'imperialisme neutralitza l'espontaneïtat des dels seus mateixos pressupostos, aquesta és conservada com la lògica política elemental de l'última societat de classes (expressió de l'anarquia de la producció), per molt incorporada que estigui en els mecanismes de control, disciplina i direcció de la seva necessària contrapart, l'Estat. En aquest joc de forces, els partits burgesos ja només es distingeixen pel grau al qual aspiren portar aquesta incorporació com a última barrera enfront de la descomposició social o enfront de la superació revolucionària del sistema⁸.

D'altra banda, si aquesta relació entre moviment espontani i Estat imperialista és interna en el pla històric-general (que hem analitzat fins aquí), en el pla polític immediat tots dos elements apareixen com a externs, un enfront de l'altre. Aquesta particularitat engendra innombrables il·lusions espontaneistes en l'avantguarda teòrica, educada per dècades en l'empirisme polític i en la presbícia oportunista. Però aparença no significa ficció; no significa irrealitat. Té un moment de veritat, perquè és per aquest buit de relativa exterioritat política per on l'espontaneïtat penetra, disruptivament, en la vida oficial, i l'obliga a reconfigurar-se permanentment a fi de garantir de nou la pacífica acumulació del capital. Que el capital sigui la revolució contínua de totes les condicions de la producció fa que aquesta disrupció sigui sistemàtica i inevitable, com sistemàtica i inevitable és l'obligació de la burgesia de trobar nous checkpoints d'equilibri polític per a condicions incessantment canviants. Aquest és el contingut objectiu de la reforma sota la dictadura de la burgesia i en absència del subjecte revolucionari —absència que només avui, al tancament del Cicle d'Octubre, ens permet contemplar aquell contingut en la seva forma més “pura”, ja no com a subproducte de la revolució proletària. Per això la política burgesa contemporània és, necessàriament, política de masses, i en primera instància dirigida al sector de les masses que es destaca en aquesta disrupció des de les seves reivindicacions immediates: l'avantguarda pràctica.

Com sabrà el lector, la conquesta de l'avantguarda pràctica és la qüestió central de la reconstitució política del comunisme, això és, de la reconstitució del Partit Comunista, del moviment revolucionari organitzat. I beneït l'olfacte proletari de la Komintern, perquè quan posa als gossos sanguinaris de l'SPD el capell de socialfeixistes ho fa en el context d'aquesta batalla estratègica per la recomposició revolucionària del proletariat alemany després de la guerra⁹. I aquesta és la clau de l'assumpte: l'avantguarda pràctica. La crisi política del sistema parlamentari-liberal, corcat des de baix per uns moviments espontanis que són l'expressió vivent de l'anarquia de la producció, té diverses sortides possibles. Assenyalarem, a l'efecte de la present anàlisi, les dues extremes: la revolució proletària com a solució real dels problemes de les masses, que passa inevitablement per la (re)constitució del Partit Comunista; o la possibilitat, en última instància i entre altres, de recomposició de l'ordre burgès sobre la base d'un moviment reaccionari de masses organitzat, feixista, en el qual aquesta avantguarda pràctica —la clau del moviment espontani— s'incorpora no a les corretges de transmissió de la revolució, sinó a les de la contrarevolució. Aquesta fusió orgànica tendeix a suprimir, al seu torn, les coordenades liberals de la dominació política tradicional de la burgesia, però no en la direcció de l'Estat-comuna proletari, sinó en la de l'Estat corporatiu, que implica l'enxiquiment de la democràcia per a la mateixa classe dominant i l'expulsió del joc polític de sectors de la burgesia que en altre temps participaven plenament d'aquest (una de les característiques que la LR ve assenyalant com a fonamental del feixisme). Aquesta és la lògica estructural de l'assumpte, les seves condicions de possibilitat. Que aquesta possibilitat esdevingui una realitat efectiva, i en quin grau, és una qüestió que pertany al desenvolupament històric real; és en aquest pla, en l'anàlisi concreta de la situació concreta, on ha de ser examinada i determinada (línia política).

En efecte, parlem d'una lògica: el corporativisme habita en el més profund de la lògica política de l'Estat imperialista, i el feixisme és, considerat sota aquest angle, el seu desenvolupament extrem, la consumació de l'enquadrament de masses com a pilar organitzatiu de l'Estat. No es tracta d'una llei apodíctica; no es tracta de la consumació determinista, inexorable i finalista d'unes premisses. De fet, i com ja hem dit, la pròpia naturalesa revolucionària del mode burgès de producció fa que qualsevol forma d'Estat, qualsevol equilibri polític al qual s'hagi arribat en tal o tal altre moment, sigui per si mateix una cosa precària (equilibri suggereix una idea de suma zero de forces contradictòries, no una estabilitat morta, desinflada). El monopoli del poder polític per una única facció de la burgesia és una forma excepcional, no la normal per a una societat basada en la producció de mercaderies i en la competència.

Per això, en el concret, i prevenint-nos tant de l'abús d'aquesta categoria com de la seva deformació sociològica-cientificista, corporativisme expressa una determinada correlació de forces, un determinat estat de la lluita de classes, el termòmetre natural de les quals és l'avantguarda pràctica. És la naturalesa política de les seves idees, usos i tradicions, això és, de la seva consciència, la que determina la seva receptivitat a una possible resolució autoritària o feixista de la crisi de l'Estat, més enllà de càbales sobre fredes tendències objectives, estructurals i deterministes que poc tenen a veure amb l'anàlisi marxista —i que solen estar darrere de les assimilacions totxes de democràcia burgesa imperialista i feixisme, estrictament reduït a repressió, o a dictadura terrorista oberta de la burgesia, segons la limitada fórmula del VII Congrés de la Komintern. I sí, en el Cicle d'Octubre l'amenaça de la revolució proletària va ser el factor que va precipitar l'adopció de la forma de dominació feixista per la burgesia. Però, precisament, l'absència de la revolució com a referent ideològic, polític, cultural i moral de les masses assenta un medi ambient més que favorable perquè, en situacions de crisi social, avui més o menys permanent, la tendència objectiva al corporativisme s'implanti naturalment com la lògica política per defecte en tots els nivells de la societat, inclosa, per descomptat, l'avantguarda pràctica de la classe. I en aquesta última és on cobra sentit la tesi del socialfeixisme.

La tesi del socialfeixisme és la generalització de la tesi leninista que el desenvolupament espontani del moviment obrer marxa a la seva subordinació a la ideologia burgesa¹⁰, però vista des del costat del paper contrarevolucionari de l'oportunisme quan el proletariat ha conquistat històricament la seva forma superior d'unió classista i escindit el moviment obrer. En la línia d'aquella concepció de l'Estat com a cadena de baules, en la qual cada brivall té el seu lloc sota el sol negre de l'imperialisme, és el partit obrer burgès qui històricament encarna la reforma, qui espontàniament dirigeix el moviment de resistència de la classe (que engloba totes les seves expressions parcials, no sols l'econòmica i sindical) i qui té una responsabilitat immediata en la conformació de la cultura, tradicions i certeses que defineixen als líders d'aquest moviment, a la seva avantguarda pràctica. Per això, i si el Partit Comunista es distingeix del partit obrer reformista per la ideologia¹¹, l'estat d'aquesta capa expressa no sols el grau de maduresa social de la revolució proletària, sinó també el de la contrarevolució, el de les condicions ideològiques i polítiques per a la constitució d'un moviment reaccionari de masses. Havent mort el progrés universal que en altre temps va preconitzar la burgesia revolucionària, l'apologia febril de la millora particular que celebra l'imperialisme no pot tenir més recorregut que el d'alimentar la consciència sectorial, egoista, corporativa, gregària, estreta, mediocre, autosatisfeta, acomodatícia i mesquina de la massa, el cretinisme, l'oportunisme, la ignorància, l’arribisme, la submissió, el servilisme; cultura situada a un tir (de pedra) de la reestructuració feixista del moviment de masses, amb o contra els mateixos reformistes que la van alimentar¹². El dret i la igualtat davant la llei es mostren incapaces d'oferir més democràcia, d'oferir solucions als problemes de les masses, i han de ser transgredits si es tracta d'assegurar l'estat de coses dominants. I és que ja no hi ha lloc per a les prevencions liberals d'un Sieyès, que recomanava mantenir els interessos particulars fora de la política perquè la Ré-publique no degenerés en Ré-totale. Avui, el caràcter espontàniament reformista de l'Estat imperialista s'alimenta en general de les mateixes condicions subjectives que la seva transmutació autoritària, feixista.

I això és així per a tota la transició del capitalisme al comunisme; la tesi del socialfeixisme significa que “la pervivència del tipus d'organització reformista expressa que el procés d'elevació conscient de les masses cap a la posició d’avantguarda comunista és necessàriament gradual”¹³, però enfocat des del punt de vista de la reacció, des del punt de vista dels graons que recorre el moviment obrer burgès per preservar els seus privilegis i oposar-se a la transformació revolucionària de la classe. Aquesta inclou, naturalment, també a l'Estat de la dictadura del proletariat, com suggeria perspicaçment Mao en referir-se a l'URSS revisionista com a socialfeixista i assenyalar que la República Popular de la Xina corria exactament el mateix risc, risc tràgicament fet realitat després de 1976. En efecte, la Gran Revolució Cultural Proletària, el punt més elevat de la lluita de classes revolucionària del Cicle, va ser també el punt de major maduresa de la contrarevolució: des del punt de vista de la ideologia que promocionava la dreta del PCX (el productivisme, els incentius materials, el xovinisme, el feminisme, etc., tot això de color roig) i des del punt de vista de l'articulació política de la seva labor contrarevolucionària. Aixecar la bandera roja contra la bandera roja era aixecar als Guàrdies Rojos contra els Guàrdies Rojos, manar als obrers de xoc de la contrarevolució contra els obrers de xoc de la revolució; és a dir, enfrontar als sectors que objectivament se situaven en l'avantguarda pràctica tal com aquesta existia sota les condicions del socialisme i que representaven, respectivament, la consciència reformista i la consciència revolucionària de la classe. Aquesta és precisament la forma que assumeix la revolució proletària madura: la guerra civil entre les masses revolucionàries organitzades i les masses contrarevolucionàries organitzades, entre la forma superior d'organització del proletariat (el Partit Comunista) i la forma superior d'organització de la burgesia (l'Estat més les seves corretges de transmissió). I no és en absolut casual que l'última línia de defensa d'aquesta sigui el partit obrer reformista, l'estrateg de la contrarevolució, perquè és qui millor pot pilotar el seu arrelament social en l'última i més profunda guerra de classes de la història explotant la consciència espontània, reformista, del proletariat¹⁴ (el que també és un índex, negatiu, de la potencialitat d'aquesta classe, donat el lloc objectiu que ocupa en les relacions socials capitalistes i que la burgesia no pot ignorar per articular les condicions polítiques del seu domini).

La tesi del socialfeixisme exigeix, doncs, analitzar la correlació entre reacció i revolució en un moment donat, i també les lluites de classes entre les fraccions de la mateixa burgesia, especialment quan, com és el cas, la revolució es troba absent de l'escenari social. En aquest sentit, res més lluny que el tòpic Spain is different: l'Estat espanyol és un Estat imperialista, on la revolució comunista i la dictadura del proletariat estan a l'ordre del dia, i on l’hegèmon del moviment obrer burgès, el PSOE, està àmpliament acreditat com a mà esquerra de la dictadura burgesa i com la seva punta de llança ultrareaccionària. Ja des de la seva estrena com a partit de govern després de la Transició, el socialisme espanyol s'ha destacat com a eficient gestor antiobrer, ha exercit una autèntica guerra terrorista contra el moviment nacional basc, atiant la discòrdia entre els pobles, i s'ha sumat entusiastament a les aventures militars del seu bloc imperialista a l'antiga Iugoslàvia, a Líbia, a Ucraïna, etc., amén d'altres proeses que farien interminable la llista. De les seves files han sortit els González i els Zapateros, els Solanes i les Chacons, els Borrells, les Calvos i altres fanàtics. Sobre la seva sinistra naturalesa i el destí que li ha de reservar el proletariat no poden haver-hi dubtes.

Ara bé, quan la fracció del capital financer representada per Aznar i els falcons del PP va trencar unilateralment amb part dels vells consensos de 1975-1982 (amb la intervenció a l'Iraq, el gir atlantista a costa d'Europa i el govern a base de decretazos) i va esperonar una certa tendència feixistitzant —no tant per la seva retòrica nostàlgica i irredemptista com perquè suposava la marginació d'un sector de la mateixa classe dominant, inclosa l'aristocràcia obrera—, el PSOE i tot el que estava a la seva esquerra es van bolcar en les mobilitzacions contra la guerra. I no ho van fer, és clar, per conviccions antibel·licistes (UGT va convocar una terrorífica aturada de dues hores), sinó perquè estaven en joc els interessos estratègics de l'europeista Estat espanyol i el dret dels sectors representats per socialistes i izquierdounidos al seu tros de pastís imperialista. Llavors, van demostrar totalment la seva capacitat per reconduir en el seu propi benefici les mobilitzacions de l'època (contra la guerra, pel cas Prestige, per les mentides sobre l'11-M…), sense que, per descomptat, calgués parlar de manipulació o de desviament del seu curs natural: les consignes del moviment contra la guerra no eren altres que les del pacifisme i el seu màxim recorregut era el vot de càstig contra el PP. Però en un context en el què la contradicció dominant al món era entre els països imperialistes i els pobles oprimits, i amb l'Estat espanyol travessant una època d'estabilitat econòmica, el primer govern de Zapatero es va presentar com la restauració dels vells consensos, de les velles normes de joc, com a capdavanter de les essències de la democràcia liberal enfront del partidisme mesquí d'Aznar. La crisi política de 2002-2004 no es va saldar amb l'aprofundiment de la senda feixistitzant iniciada per l’aznarisme, sinó amb la seva interrupció i la canalització del malestar social a través d'una major obertura democràtica per a l'aristocràcia obrera, les burgesies de les nacions oprimides i els sectors de la burgesia espanyola marginats pel PP —resultat que es va reflectir en l'avantguarda sota la forma d'un insofrible i demagògic republicanisme ressuscitat, afavorit pel mateix Zapatero i la marea alta del qual va durar més d'un decenni.

Aquestes condicions van començar a canviar en arribar la segona dècada del segle, després del crack de 2008 i amb la guerra de Síria, quan acaben les vaques grosses i la unilateralitat imperialista dels EUA comença a ser posada en dubte per l'imperialisme rus i xinès. A l'Estat espanyol es va expressar com això que hem anomenat Crisi de la Restauració 2.0, els primers compassos de la qual van estar marcats pel 15-M i l'explosió de la qüestió nacional a Catalunya —expressió del desencaixament de l'aristocràcia obrera i de diversos estrats de la burgesia catalana, respectivament. Com la LR va assenyalar en el seu moment, l'auge de Podemos va venir a demostrar la total fallida dels esquemes del revisionisme i l'absoluta superfluïtat de la identitat roja per cavalcar el moviment espontani i apoltronar-se al Congrés a legislar reformetes.

El cicle del 15-M, com a mobilització d'esquerra, indefectiblement dominada per l'aristocràcia obrera despitosa, sí, però també encarnació de la més profunda crisi social des de la Transició, va coadjuvar al desenvolupament de la revolució a l'Estat espanyol en l'esfera en què aquella es desenvolupa en l'actualitat: va desencadenar la crisi oberta del revisionisme i va catalitzar la proliferació de cercles de propagandistes adscrits a la LR, base sobre la qual aquesta va poder saltar de corrent d'opinió a moviment polític per dret propi. Però, a escala social general, el 15-M i Podemos no aspiraven ni podien aspirar a una altra cosa que a la restauració de les velles posicions perdudes per l'aristocràcia obrera, la resolució de la crisi no cap endavant, sinó cap enrere. Conseqüentment, l'Estat espanyol era el seu marc natural i lògic d'acció, les venerables institucions democràtiques eren la cota més alta a la qual aspirar (aquell estret cel, o celet, que calia prendre per assalt) i la usurpació del lloc del PSOE era el full de ruta lògic i coherent, per no parlar de la seva descarada vocació que l'Estat espanyol escalés posicions en la cadena imperialista europea.

Però l'antic pacte social jeia trencat en trossos. No era el Rubicó, sinó l'Estígia el riu que estava creuant la socialdemocràcia rediviva. Al contrari de la restauratio zapatera, la refundació de l'aliança de l'aristocràcia obrera amb la burgesia imperialista no es podia realitzar amb un vulgar encantament parlamentari. Les potències demoníaques conjurades corrien al seu lliure albir, sense que l'aprenent de bruixot es molestés massa per intentar amansir-les: ja hem comentat en una altra ocasió¹⁵ la liberal despreocupació de Podemos per consolidar-se com a partit de masses, sacrificant els vincles amb el moviment espontani a l'altar d'Espanya i les institucions. Aquesta malaptesa de l'enemic —que el proletariat ha de tenir molt present encara que no pugui permetre's el luxe de comptar-hi sempre— va condicionar la forma en què es va resoldre el primer acte de la Crisi de la Restauració 2.0: recuperació del PSOE com a hegèmon del partit obrer burgès i partit d'Estat (que ha aconseguit arrossegar a Podemos, IU-PCE i bona part del revisionisme) i inanició del 15-M i del moviment nacional català davant la descaradura dels seus dirigents reformistes i nacionalistes, certificant la seva fallida com a referents del reformisme i de l'alliberament nacional, democraticoburgès, respectivament.

I d'aquella pols, vénen aquests fangs. Quan triomfa la moció de censura contra Rajoy, i sobretot quan Unides Podem (UP) entra al govern del PSOE, el moviment espontani d'esquerres es troba pràcticament dessecat i l'única cosa que sosté al govern més progressista de la història és l'estat d'alarma permanent: primer l'alerta antifeixista, després l'alerta covid i, últimament, el borrellà tancament de files entorn del bloc imperialista euroatlàntic (amb tot el que això ha sumat per a l'enfortiment de l'aparell repressiu de l'Estat). Les recents eleccions generals ens han portat una altra ració de xantatge emocional, unitat contra el feixisme i gastats tòpics reaccionaris sobre les “dues Espanyes”. Tot això no sols indica el descrèdit i la falta d'un programa il·lusionant, i fins i tot creïble, del camp “socialcomunista”, com no es cansen de repetir tots els comentaristes polítics. Expressa, sobretot, la seva incapacitat objectiva per trobar les condicions, consensos i regles de joc que estableixin un nou punt d'equilibri polític per a l'Estat espanyol. No és un problema de falta de voluntat, sinó que es tracta de la crisi de les bases econòmiques de l'Estat de benestar, fonamentat en el desenvolupament tecnològic sostingut per una forta intervenció pública i l'augment més o menys continuat de la força productiva del treball, així com de la seva taxa d'explotació. Aquest model, que amb els seus alts i baixos correspon gruixudament a tot un cicle, podia compaginar el creixement econòmic i la competitivitat internacional amb l'augment dels salaris reals, la implicació afirmativa de l'Estat monopolista-imperialista en la reproducció de la força de treball i el manteniment d'un sector públic ampli —estatal, autonòmic, provincial i municipal— que redistribuïa part del plusvalor produït (seguretat social, sanitat, polítiques socials, un nodrit cos de funcionaris, subvencions per als sindicats i el seu aparell, etc.). Però tot depenia de no aturar aquest moviment. Aquest delicat ritme va fer fallida a la fi de la primera dècada del segle i, almenys als països de l'occident imperialista, no està a la vista que es pugui recompondre sense el sacrifici de l'excedent material i humà.

Recapitulant: l'aristocràcia obrera ha perdut part dels seus privilegis tradicionals com a classe dominant reaccionària, i el fracassat assalt als cels del 15-M i Podemos ha donat el cop de gràcia a les velles certeses socioliberals que van permetre la recuperació de la seva posició el 2004-2008. No en va, personatges com Losantos han assenyalat al bolivarià Zapatero com a pare polític d'Iglesias, i des d'aquest punt de vista tenen tota la raó. És un arc que va des de la Llei Integral de Violència de Gènere a la reaccionària vaga de dones del 8-M de 2018 i la llei del només sí és sí, des de l'encaix federalitzant de l'Estatut de Miravet i de la nació de nacions fins a la tèbia actitud de Podemos i companyia davant l'opressió nacional de Catalunya (més pendents del mercadeig que de la democràcia), des de l'aliança de civilitzacions i el multilateralisme de Moratinos fins al compromís europeista del tàndem PSOE-UP, des de la Llei de Memòria Històrica fins a l'últim programa republicà “roig” del revisionisme, etc.

Totes aquestes claus reformistes han estat definitòries no tant d'un estil de fer política, sinó del programa amb el qual l'aristocràcia obrera i el sector pactista de la burgesia van resoldre la crisi provocada per la segona legislatura d'Aznar, però que està fracassant sense pal·liatius per soldar les juntes que van rebentar amb la Crisi de la Restauració 2.0. La figura de Yolanda Díaz expressa com cap altre la volatilitat i precarietat actual de les bases objectives del partit reformista. D'una banda, revàlida de tot l'essencial de la reforma laboral del PP, això és, de la reforma que sancionava l'estretament de la quantia de participació estructural de l'aristocràcia obrera en el repartiment del plusvalor¹⁶. Per l'altra, un quantiós suborn compensatori de 17 milions per a les centrals sindicals en els Pressupostos Generals de l'Estat de 2022 (un increment de gairebé el 100% des que la ministra comunista prengués possessió de la cartera de Treball)… però que, com tot suborn d'aquesta índole, és puntual i ha de ser revalidat cada any, sense restaurar la posició dels sindicats en l'Estat ni protegir-la enfront dels titubeigs polítics i electorals. Irene Montero, per part seva, és qui millor personifica la crisi de les seves bases subjectives. L'anomenada guerra civil del feminisme i, sobretot, l'escàndol de la llei del només sí és sí constitueixen l'indicador natural de fins a quin punt el feminisme —fa no gaire un d'aquests pilars de consens— s'ha fet incapaç de generar acord fins i tot a l'interior del camp reformista. Per descomptat, molt menys ha pogut el partit obrer burgès congraciar-se amb el sector social encarnat en VOX i el PP, el combat contra l'Estat sanchista dels quals és eloqüent sobre fins a quin punt s'ha descompost la unitat de les diferents fraccions de la burgesia per continuar dominant de manera conjunta o tornista. I a la vista està que el partit dels descontents no es troba avui en el costat esquerre de l'espectre polític burgès. El progressisme s'atrinxera ferm en les seves velles posicions; la reacció pren l'acció i la iniciativa. Els subversius i sediciosos defensen gelosament la legalitat vigent; els immobilistes clamen per la seva subversió. El partit de la rebel·lió vota contra la rebel·lió; el partit de l'ordre, contra si mateix. L'Espanya dinàmica es queda a casa; l'Espanya endarrerida l'avança per la seva dreta. La integritat política la representa una giracamises; el clientelisme, un fanàtic dels seus principis inexorables. Els secessionistes treballen amb diligència per la unitat d'Espanya; els espanyolistes, per la seva dissolució. Els rojos miren al passat; els blancs, al futur. El sentit d'Estat és l'interès de partit; la política, tecnocràcia. El partit conservador és el PSOE; el partit revolucionari, la Guàrdia Civil.

En aquest revoltim la burgesia és incapaç d'entendre's a si mateixa i clama per una certesa. I de la mateixa manera que després de les vaques grosses van venir les vaques magres, després de les vaques magres van arribar les vaquetes. L'actual plaga socialxovinista —en absolut reduïble a una sèrie d'organitzacions o d'individus— és el reflex, en l'avantguarda de la classe, de la crisi del programa liberal-reformista tradicional, compartit en el fonamental pel revisionisme, i l'intent d'una fracció de l'aristocràcia obrera per forjar un programa oportunista de nou encuny, lliure dels compromisos i els complexos que fins ara van ordenar la forma que tenia aquesta classe d'entendre el seu projecte polític reaccionari de dominació compartida amb el gran capital. Aquest és tot el contingut de les batalletes entre l'esquerra indefinida i els inquisidors políticament incorrectes de la postmodernitat progre: si ha de conservar-se la vella tàctica de l'aristocràcia obrera o buscar-ne una de nova sota les faldilles de l'oportunisme madur, amb totes les posicions intermèdies i esguerros mestissos que càpiguen entre ambdues. Ningú és innocent en aquest joc: la força amb la qual ha irromput el socialxovinisme és directament proporcional a la tenacitat amb la qual els falsos comunistes s'han obstinat a vendre el comunisme als consensos sindicalistes, republicans, feministes i altres durant dècades, obstaculitzant la recuperació del marxisme revolucionari com a concepció del món i com a referent ideològic per a la mateixa avantguarda. No són més que dues baules successives de la mateixa cadena arribista, de la mateixa classe mesquina i ressentida per la pèrdua dels seus polsosos privilegis de classe dominant.

El socialxovinisme apareix així com la crítica oportunista de l'oportunisme, en un moment en què la crisi de l'anterior programa reformista obre la porta a una major reverberació de la seva crítica revolucionària: mentre el marxisme revolucionari enarbora l'aplicació conseqüent del dret d'autodeterminació contra el mercadeig del nacionalisme de petita nació, el socialxovinisme clama per la unitat d'Espanya; mentre el marxisme revolucionari assenyala l'imperatiu de destruir l'Estat imperialista, el socialxovinisme exigeix el seu millor enfortiment executiu-policial i la seva sortida de les estructures euroatlàntiques per exercir la seva política exterior carronyera de manera sobirana i sense suposats lligams; mentre el marxisme revolucionari dispara contra l'esquerra plural pel caràcter reaccionari de la construcció de moviment com a suma de fronts parcials, el socialxovinisme ho fa per exclusivisme obrerista; mentre el marxisme revolucionari dispara contra el feminisme pel seu caràcter contrarevolucionari i corporatiu, el socialxovinisme el critica per la seva incapacitat per servir al seu projecte polític, això és, per no ser prou corporatiu (d'aquí ve que al corporativisme feminista contraposi l'igualment reaccionari i identitari corporativisme sindical, obrerista); mentre el crit de guerra del marxisme revolucionari és proletaris de tots els països, uniu-vos!, el socialxovinisme sanglota per les fronteres i es masturba de manera morbosa amb ximpleries sobre la hispanosfera i el capitalisme anglogermànic, amb la nació obrera espanyola, amb un país per a la classe obrera, etc. etc.

Aquest corriment ideològic dins de l'avantguarda teòrica porta aparellada la possibilitat que el gruix de la població, i especialment aquesta determinant avantguarda pràctica, acabi identificant el comunisme amb el socialxovinisme i la retòrica esquadrista, parapolicial, amb què avui flirteja una part gens negligible de l'avantguarda teòrica. Aquesta última qüestió no sols determina el rèdit polític que pugui obtenir aquest corrent a curt termini, especialment quan el panorama polític espanyol ha virat ostensiblement cap a la dreta i quan no són pocs els quadres burgesos que els posen ullets a l'esquerra sense complexos (com ahir els hi posaven a l'esquerra plural). També planteja un problema estratègic per a la reconstitució del comunisme, en la mesura en què avivi les desconfiances nacionals en nom del socialisme i reparteixi entre les masses el seu potatge ideològic indigest, desacreditant (més) el marxisme i dificultant la lluita per la recuperació de la seva referencialitat. No sols en l'avantguarda teòrica; també en l'avantguarda pràctica, fent-la més receptiva a la demagògia xovinista i autoritària com a via de resolució de la crisi, la qual cosa ja ens situaria a la portalada d'un possible moviment feixista de masses. Això pot obligar a un ajust tàctic considerable del Pla de Reconstitució, en la mesura en què el comunisme es trobaria en una contradicció entre l'escàs grau de desenvolupament de la seva reconstitució (avui ideològica, centrada en l'avantguarda teòrica de la classe) i el desenvolupament d'un moviment reaccionari, feixista, de masses (el combat contra el qual requereix mecanismes que, per la seva naturalesa, se situen més aviat en el conjunt de tasques corresponents a la reconstitució política, a la reconstitució del Partit Comunista).

Si l'anterior capítol de la Crisi de la Restauració 2.0 va ser el cant de cigne dels vells dogmes, en el present arc es juga l'articulació dels nous. Respecte a l'avantguarda de la classe obrera, cal preveure que el desenvolupament del corrent socialxovinista o bé l'allunyarà de tota problemàtica relacionada amb el comunisme i la construcció partidària, o bé continuarà digerint al revisionisme “clàssic” i canalitzant la crisi d'aquest en la direcció de construir una nova plataforma política revisionista més o menys operativa i oportunistament madura. Poden donar-se totes dues possibilitats. En aquest sentit, el socialxovinisme arrenca amb avantatge, tant perquè rema a favor del corrent polític de l'Estat espanyol com perquè els seus histèrics representants s'estan prenent molt de debò la tasca de conquistar l'opinió pública i de teixir una mínima sintonia ideològica amb el seu auditori, explotant precisament la fallida del cicle reformista anterior i l’esgotament de bona part de l'avantguarda amb els seus clixés i fetitxes. Per l'altre costat, ja estem veient que els heralds pòstums d'aquests últims responen al desenvolupament del socialxovinisme en l'avantguarda intentant fer marxa enrere en la història i insistint en el vell programa reformista plural i en el vell “comunisme” multicolor (la “suma de lluites”), malgrat que aquest hagi fracassat, malgrat que el seu fracàs hagi estat la causa immediata de la febre espanyola i malgrat que aquesta aposta els condueixi a una major irrellevància política a mesura que es vagi aprofundint la crisi de l'Estat. El marxisme revolucionari no hi fica cullerada, i al proletariat només li correspon la denúncia dels uns i els altres i del vincle intern que els uneix, que és el que substancia la tesi del socialfeixisme en les circumstàncies actuals de la lluita de classes a l'Estat espanyol i, en particular, al camp de l'avantguarda teòrica. Només l'aplicació conseqüent del Pla de Reconstitució permetrà que la crisi del revisionisme es tradueixi en desenvolupament de la revolució, que avui exigeix la construcció d'un referent d'avantguarda i, en particular, la defensa de l'internacionalisme proletari i la lluita incondicional contra el socialxovinisme. Aquestes són les bases irrenunciables de la línia política revolucionària en l'actualitat.

Només podem seguir cap endavant. Si Esaú, el desheretat, s'ha d'aixecar i partir el jou sobre el seu clatell, ho farà sabent que

no hi ha a la nostra esquena altres defensors o un mur més sòlid que lliuri als homes de la mort.