Tornen a cremar les brases de la tardor calenta catalana. Els portaveus oficiosos de la burgesia campen alternant la celebració ufana de la violència de la sentència als presos polítics independentistes, ja escrita per avançat per un Estat sense misericòrdia, amb la reiterativa condemna a la violència popular, la qual escalfa qualsevol cor rebel. Ja que a la insaciable política per altres mitjans de l’Estat burgès, de petimetres judicials i manades de piolins, gossos i balenes, se li ha oposat la valenta i justa política per altres mitjans de l’esclat social espontani per part de milers i milers de manifestants. Aquests escenaris d’explosiva radicalitat general i desvinculació de masses respecte als ritmes normals de la política burgesa, junt amb l’absència del subjecte revolucionari proletari, suposen una important raó per fer actualment de les aspiracions legítimes i democràtiques d’autodeterminació i independència nacional per a Catalunya l’única sortida radical possible al problema nacional català.
Malgrat això, la sorprenent acceleració d’aquestes jornades no ens pot eximir d’una necessitat imperiosa, que és la d’afrontar des de la perspectiva independent del proletariat revolucionari la, ja patida per molts, crisi de l’estratègia nacionalista de l’Esquerra Independentista (EI). Perquè, de nou, la decidida acció de les masses ha tornat a passar per sobre dels seus autoproclamats representants radicals: la seva imparable valentia i provada autoorganització han atemorit i mobilitzat als infames protectors armats de l’ordre vigent, de la mateixa manera que han atemorit i immobilitzat a l’EI. Voleiant entre bastidors parlamentaris, l’EI no només no ha activat, ni ha acompanyat, ni ha accelerat la resposta a la ignominiosa sentència al procés (I ni falta que fa!, poden dir orgullosos els que s’han batut en aquesta flamarada d’ira popular); sinó que ha deixat sol davant la goma policial al sector combatent, que aglutina des de desenganyats amb el pacifisme burgès del moviment independentista fins a cansats amb la monotonia sense futur de la tirania del capital. És a dir, han estat desbordats aquells que, ballant el mambo, tan llargament anhelaven i desitjaven un desbordament espontani i popular. Si el 2017 l’EI va silenciar, amb els seus germans grans, el mandat democràtic del poble català guanyat pam a pam contra les turbes policials, sent incapaç de prolongar i donar un nou contingut radical-revolucionari a aquell fugaç moment insurreccional, el 2019 s’ha absentat totalment d’organitzar una revolta que, per això, tampoc pretén expel·lir cap mandat. Per alguns ja ens és coneguda aquesta conjunció d’incapacitat manifesta i absentisme covard amb què l’època de reacció actual, liquidat el comunisme com a horitzó revolucionari, cobreix a tots els corrents polítics radicals. En aquest cas de l’EI, estem davant un projecte d’una classe sense futur, la petita burgesia, que no té la voluntat ni la capacitat per desenvolupar a un nou nivell la lluita de classes.
Igualment, aquest escenari, vist amb perspectiva, és una sacsejada en l’expiració del cicle polític de mobilitzacions reivindicatives obert el 2011, iniciat també amb esclats de masses al voltant de problemàtiques generals relacionades amb l’alta política, sense representació política immediata. En tal cicle l’independentisme ha compartit protagonisme amb el rediviu reformisme socialdemòcrata. I, per tant, l’EI no pot escapar tampoc de les dinàmiques generals de reflux que travessen el moviment nacional català. Perquè tota la seva estratègia política ha consistit a intentar alterar o radicalitzar les posicions dins del camp independentista a partir del moviment de masses existent. La conseqüència és sempre la pròpia premissa: conservar la unitat del moviment nacional abans de tot i per a tot, sense cap mena d’independència ideologicopolítica. I durant aquestes setmanes, apartada l’EI de tota connexió amb els aldarulls i preparant la marxa nacional del 10-N cap a les institucions burgeses estatals, es revela com la unitat nacional sagrada sostinguda per l’EI amaga, realment, la unitat de classe entorn de l’ordre social burgès, encara que l’esmentat esclat no modifiqui gens ni mica aquest ensangonat ordre civilitzador. La traducció política és evident, aprofundint en la contenció de les masses i en l’enfortiment inequívoc de les institucions burgeses autonòmiques... quins rupturistes hem de suportar!
Al cap i a la fi, en aquest punt també hi ha una altra sentència escrita per avançat, en aquest cas per la Història, instància que sí que reconeix i respecta el proletariat revolucionari, el veredicte de la qual és clar com l’aigua: la fallida del projecte democràtico-popular de l’EI, amb un socialisme realment inexistent en l’estratègia de construcció nacional. I no podem oblidar que el que és fonamental respecte a aquesta inapel·lable sentència de fracàs històric té el seu origen en les coordenades de partida de l’EI, situades en la tradició nacionalista de la burgesia, en general, i en l’ala petit-burgesa del catalanisme, en particular. Així doncs, mentre alguns aprenen com s’emprèn una campanya electoral, altres intentem extreure les lliçons generals de l’esclat social recent. Ja que en dignes batalles com les d’aquestes setmanes poden rastrejar-se elements potencials i anhels reals de lluita general, més enllà de reivindicacions específiques, al voltant de la ràbia social acumulada durant anys i panys. Però, certament, com a resposta, aquests fugaços esclats, limitats políticament de per si, tornen a expressar i recordar la caducitat de l’esquema insurreccional clàssic com a mitjà per a la missió històrica de l’emancipació proletària. Per tal que la Rosa de Foc no es consumís a si mateixa, com va ocórrer el 1909, en una resignació generalitzada capitalitzada per una opció burgesa o altra, i per tal que la ira contra tota repressió i la combativitat amb la qual es fa front a la dictadura de la democràcia burgesa s’elevin a un corrent cabalós de lluita organitzada per a derrocar tot aquest pútrid sistema social construint-ne un de nou, el Comunisme, serà necessària la Guerra Popular dirigida pel proletariat revolucionari des del marxisme. Què no podran fer les masses conscientment mobilitzades entorn del Nou Poder en barris de misèria, si durant aquests dies s’ha plantat cara als sicaris del poder en ple centre de la ciutat dissenyat per a no sostenir barricades!
Però per emprendre l’emancipació dels explotats moderns és necessari, abans que res, emancipar-se del paradigma sobre una pretesa essència revolucionària de les masses que inunda els sectors conscients de l’esquerra alternativa, inclosa l’EI. L’altra via és l’existent, en què tal paradigma, corresponent al Cicle revolucionari obert amb la Revolució d’Octubre el 1917, només prepara una derrota rere una altra. Com a Euskal Herria, o com la mateixa EI ja va experimentar als anys 90. Per tot això, la Reconstitució del comunisme s’obre com la primera i ineludible tasca de la revolució avui en dia. I la batalla es lliura en l’espai de l’avantguarda, d’aquells sectors conscients. La lluita de dues línies per la concepció marxista del món i la construcció del Partit Comunista com a subjecte revolucionari i fusió de l’avantguarda proletària amb el moviment social són la concreció d’aquesta tasca: reconstitució ideològica i política del comunisme. Aquest és l’únic camí possible per a desplegar la guerra revolucionària proletària, o Guerra Popular, contra l’Estat espanyol, i la veritable democràcia de masses, la Dictadura del Proletariat, per a la construcció lliure i conscient del Comunisme. Aquest és l’únic horitzó de progrés històric contra el capitalisme agonitzant i contra tota opressió; aquesta és l’única política per altres mitjans del proletariat revolucionari; en definitiva, aquest és l’únic camí per a fer dels focs dispersos un incendi total contra la societat capitalista.
Contra la repressió, internacionalisme proletari!
Comunisme i autodeterminació!
Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!