Un Primer de Maig a 100 anys de 1917


Aquest any que transcorre té una significació particular i un lloc especial en la memòria de qualsevol revolucionari: es compleix un segle d’aquell terratrèmol que, amb el seu epicentre al llunyà Imperi Rus, va commoure els fonaments mateixos del món modern. El secular domini dels tsars, amb la seva burocràcia i la seva policia –institucions tan aparentment eternes com febles en la seva intimitat–, s’ensorrava al febrer (març segons el calendari gregorià) com un castell de cartes davant l’empenta de les masses revolucionàries. La primera guerra interimperialista, negra nuvolada que avui torna a amenaçar tempesta, va acabar d’enfastidir un poble que ja havia assajat la revolució l’any 1905. Va caure l’Imperi; va néixer la República. La dictadura dels capitalistes va substituir la de la noblesa terratinent.

Però si una cosa ens ensenya el marxisme és, precisament, que la democràcia és només una altra forma de dictadura. El seu inseparable anvers, per ser més exactes. Del que es tractava ara, la primavera i l’estiu del 1917, era precisament de preparar la destrucció de la democràtica dictadura dels capitalistes i l’edificació de la Dictadura del Proletariat. Mes, com calia fer-ho? Els Soviets tenien el potencial necessari. El Partit Bolxevic disposava de la consciència imprescindible per desencadenar-lo i la convicció suficient per fer-ho. Era un Partit forjat en dècades de lluita ideològica (esfera de la lluita de classes tan aliena a vells i nous revisionistes); havia posat a prova el seu compromís internacionalista –repudiant l’opressió nacional tant com anhelava la confraternització universal del proletariat més enllà de les fronteres de la burgesia–; no s’havia deixat endur per les inèrcies sindicalistes, tan cares a aquella avantguarda mediocre i tancada en el seu economicisme. Els Soviets havien sorgit espontàniament, sí. Però mentre van romandre ancorats en aquella condició espontània no van poder fer altra cosa que “entrega(r) voluntàriament el Poder (…) a la burgesia” (Lenin). Els bolxevics sabien que havien de conquerir l’hegemonia als Soviets, això és, fer prevaler la línia proletària al seu si. Hi van dedicar tots els seus esforços en aquell impasse entre dues revolucions. L’experiència política de la dualitat de poders va demostrar la justesa de la proposta bolxevic, i la seva audàcia com a veritable moviment revolucionari d’avantguarda va inaugurar una nova era d’esperança pels explotats i oprimits del món.

Lluny queda la veritable història de la Gran Revolució Socialista d’Octubre del mite insurreccionalista en què l’ha convertida el revisionisme. No va ser l’esdevenir espontani de las masses l’element determinant de la segona Revolució Russa. Sí que ho va ser, en canvi, l’actuació subjectiva del Partit de Lenin. Allí on l’oportunista menxevic, ebri de mecanicisme, volia observar una rígida i irreal successió d’etapes històriques necessàries i predeterminades, el bolxevic hi veia només l’atmosfera que li permetria d’incendiar deliberadament la praderia del vell món. Avui, igualment, allí on el revisionista espera que la revolució arribi de la mà de la crisi econòmica, el comunista conseqüent aspira a generar una crisi revolucionària de manera conscient. Però tota meta reclama un Pla, i el Comunisme requereix les seves mediacions.

L’abril del 1917 Lenin reflexionava sobre la necessitat de canviar el nom del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia (bolxevic) a Partit Comunista. Calia adequar la vella forma del Partit al nou contingut històric que encloïa. Avui, el Moviment Comunista ha de situar el contingut de la seva activitat al nivell exigit per la tradició revolucionària de què es reclama. Rellançar la Revolució Proletària Mundial passa per edificar les seves bases de suport, és a dir, Estats de Dictadura del Proletariat; tals Estats-Comuna només podran emergir com a resultat del desenvolupament de Guerres Populars dirigides per veritables Partits Comunistes, que expressin la fusió entre el Socialisme Científic i el Moviment Obrer, això és, el lligam d’avantguarda i masses en un veritable moviment revolucionari; i perquè aquesta fusió torni a ser possible, per reconstituir aquest íntim vincle polític, hem de cenyir els nostres esforços en aquest impasse entre dos cicles revolucionaris a reconstituir ideològicament el marxisme-leninisme. Això implica resituar el comunisme com a ideologia d’avançada, i fer-lo hegemònic a l’avantguarda, i per fer-ho hem de sintetitzar teòricament, en lluita de dues línies amb el revisionisme, l’experiència del Cicle d’Octubre. La Gran Revolució Socialista d’Octubre constitueix el seu inici i paradigma. Quin lloc millor per continuar?



Visca el centenari de la Gran Revolució Socialista d’Octubre!

Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!